Dani Colell arriba al CB Prat la temporada 18/19 i es troba un equip força heterogeni, amb moltes baixes i amb jugadores que tastaven la categoria sènior per primer cop. Després d’una temporada sorprenentment bona, on va aconseguir classificar l’equip en 3a posició i a un pas de l’ascens, va formar un equip per la 19/20 amb algunes incorporacions noves i amb la recuperació de jugadores pratenques, que havien deixat la disciplina potablava l’any anterior. L’equip en principi transmetia bones vibracions, amb una bona nota de qualitat, un bon rollo humà i un esperit de lluita important. La bona feina als entrenaments es van traduir aviat en bons resultats a la pista i les victòries es van anar succeint. La comunió entre cos tècnic i jugadores es va traslladar de seguida als seguidors que junt amb els familiars es va convertir en una gran pinya dins la gran família potablava.
Malauradament el destí ens va deparar que després de 20 jornades apoteòsiques de gran, vibrant i emocionant bàsquet, i del mateix nombre de victòries, i de camí de la «temporada perfecta» (20-0), un horrorós personatge anomenat Coronavirus ens posa una traveta, una trista i maleïda traveta, que ha provocat la finalització de la competició abans d’hora.
En qualsevol cas ningú podrà obviar la sensacional feina realitzada per Dani Colell, Alfonso Rey i Ferran Serrano i per suposat no oblidarem fàcilment l’exquisida harmonia, la innegable entrega i el fantàstic magnetisme que ens han sabut transmetre: Nuria Alemany, Carla Bello, Sara Besa, Stefy Gallego, Raquel Garcia, Ana Martínez, Mireia Roldán, Sandra Tienda, Aina Trigueros, Mercè Vega, Carla Vázquez i Carla Núñez.
Des d’ara mateix esperarem impacientment esdeveniments i resolucions definitives de la FCBQ, però el que hem viscut aquesta temporada, no ho oblidarem en molt de temps.
Pels que no l’han tractat, Dani es mostra una persona un tant seriosa, però força amable i sobretot concentrada en les seves fites professionals, i ens agradaria conèixer-lo una mica més en la seva faceta personal, per això i amb el seu permís, avui ens apropem al mister de la temporada perfecta.
Luiggi. Com va ser que vas aterrar al CB Prat?. Qui t’ho va proposar?.
Dani Colell. La veritat que va ser un tant curiosa la meva aterrada al CB Prat. Jo exerceixo de mestre en una escola i el 18 de juny de 2018 estava de colònies amb els meus alumnes de 6è quan va sonar el telèfon. Era en Josep Gusi, quina sorpresa! Jo en aquell moment no pensava tornar a entrenar a curt termini degut a les meves obligacions familiars i amb dos fills petits, portava des de la temporada 15-16 sense entrenar. Amb el Josep tenim una amistat molt bonica forjada a través del bàsquet i quan em va explicar el projecte em va costar poc decidir. Em va dir que treballaria amb molt bones persones i que m’ajudaria en el que fos. El Josep és una persona molt especial, i tenia ganes de tornar a treballar amb ell. Després, evidentment, comptar amb el suport de la meva família va ser molt important. Recordo el primer dia que vaig aterrar al pavelló, vaig tenir la sort de conèixer al que avui és el meu gran suport dins el club, el Carles Gómez (responsable de l’àrea femenina) i que em va donar moltes forces per liderar el projecte que entre tots l’estem fent créixer. També recordo les mirades curioses de les jugadores abans de la primera posada en escena, quins records!
L. Te havien parlat del CB Prat abans d’arribar?. Quina idea tenies?.
D. Estem parlant d’un club amb una historia molt gran darrere. M’havia enfrontat al CB Prat en algunes ocasions i quan trepitges les instal·lacions de seguida t’adones que és un club especial, diferent. El caliu, la gent, l’entorn. No tenia cap idea preconcebuda que no fos coses positives, i més si al darrere hi havia algú com el Josep Gusi.
L. Que penses ara?.
D. He de dir que a nivell humà, que per mi és el més important en aquesta vida, estic coneixent persones de la família potablava que són increïbles. Sempre m’han facilitat la feina i m’han ofert la seva ajuda, i això no té preu. Estar en un club com si fossis a casa teva és molt bonic, i jo em sento així. El meu pare sempre em diu que els amics es poden comptar amb els dits de la mà, jo aquí tinc la sort que he descobert persones amb les que puc comptar més enllà de l’àmbit professional.
L. La «temporada perfecta» (20-0). Com la valoraries esportivament?.I com la valores personalment?.
D. Cada cop que llegeixo o escolto aquesta pregunta se’m posa la pell de gallina. He tingut la sort de ser esportista des dels 6 anys i hi ha coses que només es viuen un cop a la vida, o no massa sovint. Aquesta temporada ha estat un somni des del primer dia. Esportivament no hem perdut cap partit oficial, les jugadores s’han sentit importants i han treballat molt i molt per aconseguir tot això. 20 victòries i 0 derrotes… sona bé… Diu molt del treball que han fet dia rere dia, amb pocs peròs, ja que ho han donat tot. Personalment m’he sentit dins d’una família on hem pogut compartir un munt de penes i d’alegries. No ens hem guardat res i això ha facilitat que tots els membres d’aquesta família ens haguem conegut a la perfecció. On no arribava una hi anava la del costat, i sinó l’altra. Crec que aquest ha estat un dels grans secrets. Ajudar-nos sempre, incondicionalment, sense demanar res a canvi, perquè el que patia una ho patíem totes.
L. Quin ha estat el secret per el que penses que s’ha aconseguit aquesta fita?.
D. Com he comentat en l’anterior pregunta la comunió entre tots els membres de l’equip ha estat increïble. Ens hem ajudat, hem plorat, hem rigut, ens hem entès i comprès… I hi ha altres coses, al final és un esport col·lectiu on no és fàcil deixar de banda els egos i aquest equip ho ha sabut fer. Fora pista ens hem entès molt, també, compartint aficions i activitats no relacionades amb el bàsquet, fet que ha permès que la coneixença i entesa fos transmesa a la pista de joc.
L. El moment més trist del curs?. Si ha hagut algun puntual.
D. Penso que de tots els moments tristos que hem tingut hem sabut treure una experiència que ens ha fet créixer encara més. Recordo un moment cap al més d’octubre on una jugadora ens va demanar marxar, precisament perquè no podia posar el seu ego al servei de l’equip. Les jugadores i staff ens vam conjurar per superar la situació i rai si ho vam fer! I recordo també les lesions, al final no poder veure les teves jugadores cada setmana a pista al 100% entristeix. Veure-les venir i no poder entrenar, veure-les plorar d’impotència… Crec que aquests han estat els moments més tristos. Quan els teus no estan bé ha estat quan a mi més m’ha entristit.
L. El moment més alegre?. Si ha hagut algun puntual.
D. De moments alegres n’hi han hagut tants… Torneig de Blanes (on tot va començar), les bromes entre nosaltres, els sopars eterns amb lectures de poemes, veure-les gaudir de tot el que fan juntes, veure més de 100 persones en nombrosos partits per recolzar-nos, tenir la Directiva, encapçalada pel President veient els nostres partits, els viatges en autocar…. No em sabria quedar amb un sol moment. Sí que crec, però, que el moment més alegre ens l’ha pres el Coronavirus, ja que estàvem a un sol partit de poder celebrar a pista, amb la nostra afició, la consecució del títol de lliga. Crec que hagués estat apoteòsic.
L. De cara al futur Dani, molts seguidors pensen que amb aquest equip això serà sempre així, per altre banda, l’any que ve te moltes incògnites: continuarà l’entrenador?, hi hauran baixes?, alguna alta?, en quina categoria es jugarà?.
D. Els seguidors han gaudit moltíssim veient el nostre bàsquet i nosaltres hem gaudit veient-los estant sempre al nostre costat. Sens dubte, una part importantíssima dels nostres èxits. Quan acaba una temporada sempre vénen les incògnites, els dubtes… De moment la temporada, pel que fa a la competició ha acabat, però oficialment fins al 30 de juny tots tenim un compromís. Jo he renovat oficialment, ja que no tinc motius per no continuar, i és un fet que em fa molt feliç. L’staff tècnic també continuarà al meu costat, ja que sense l’ajuda de l’Alfons i el Ferran tot això no hagués estat possible, i possiblement incorporarem alguna cara nova a l’equip tècnic que ajudarà molt de cara a una temporada que es preveu molt exigent i on esperem que la Federació faci aviat oficial que serem equip de 1a Catalana. Pel que fa a la plantilla és aviat encara, però sempre hi ha alguna cara nova i alguna que no continuarà. Petits canvis que ajudaran a seguir endavant, perquè el que funciona sempre diuen que no s’ha de tocar massa.
Ara mullat i defineix amb adjectius o poques paraules:
Nuria Alemany. Un exemple d’esforç, sacrifici i superació cada dia d’entrenament.
Carla Bello. La major sorpresa de la temporada.
Sara Besa. La que ha provocat més moments alegres i divertits en tots nosaltres.
Stefy Gallego. La capitana, la líder, la meva extensió a pista. Imprescindible.
Raquel Garcia. El futur. Aconseguirà tot el que es proposi.
Ana Martinez. Una persona molt especial. Si ella vol, imparable.
Mireia Roldan. Una jugadora amb un físic i talent enormes.
Sandra Tienda. Jugadora amb molt marge de millora. Sempre sacrificada per l’equip.
Aina Trigueros. La Trigue, si té la mà calenta, la millor triplista de la lliga.
Mercè Vega. Una altra líder. Tot el cor que té és pels demés, sempre els altres i després, si s’escau, ella. Sempre al meu equip.
Carla Núñez. Una noia molt bondadosa i prudent, amb molt de futur.
Carla Vázquez. Júnior que formarà part de la nostra plantilla la temporada vinent. Una màquina de jugar a bàsquet.
Alfonso Rey. La meva mà dreta, el meu suport incondicional per compartir les coses alegres i les no tan alegres.
Ferran Serrano. Una persona que ho dona tot pels que l’envolten i pel club que tant estima.
Algunes preguntes ràpides:
Qui és el teu entrenador ideal.
Sempre m’ha agradat molt en Jaume Ponsarnau.
A quina jugadora t’agradaria tenir a la teva plantilla.
La Laia Palau.
De totes les fites que has aconseguit a la teva carrera esportiva, quina es la que més il·lusió t’ha fet.
L’ascens a 1a Catalana amb el Femení Cornellà la temporada 15-16 i l’ascens a 1a Catalana amb el CB Prat aquesta temporada.
De quina jugadora que has entrenat tens millors records.
De qualsevol on, a més del bàsquet, haguem pogut compartir vivències personals que ens hagin fet millors persones.
Un número.
10
Un color.
Vermell
Algunes preguntes personals:
Casat?. Si, amb una persona amiga, còmplice i que sempre m’ha recolzat.
Fills?. En Marc i la Tina.
Rius sovint?. Sempre que puc, crec que és la millor medicina a molts mals.
Plores amb facilitat?. No em costa plorar si el moment ho requereix.
El teu millor amic/ga?. Els meus, els de casa, els que sempre hi són.
Regales flors de tant en tant?. Sempre que puc. M’agraden molt.
Un nom de dona. Tina
Un lloc per estiuejar. Qualsevol que em porti calma, lluny de l’estrès.
Una ciutat per viure. Molins de Rei.
Bambes o sabates. Bambes, si es pot triar.
Plat preferit. Els canelons de la iaia i que ara fa la mare.
La fruita com entrant o com postres. Ni una ni l’altra, per esmorzar.
Llibre o pel·lícula. Estiu, llibre. Durant l’any, pel·lícula.
Programa de TV preferit. Tinc poc temps per veure la TV.
Mar o muntanya. M’és indiferent, depèn del moment, però m’agraden les dues.
Estrenes de seguida els regals?. Em costa! Sobretot amb la roba. I mira que crec en el que cada dia has de sortir de casa amb el millor que tens.
Des de quan no escrius una carta o nota a mà? Ho faig sovint degut a la meva professió de mestre i entrenador.
